Au revoir mon Chery? Benvingut Nissan?

Algú recorda a Chery? I els titulars de 3000 llocs de treball directes, 6000 d'indirectes i que es fabricarien 300.000 cotxes elèctrics? I del viatge de Montilla per firmar els acords? Però espero que també recordeu el magnífic editorial de Vicent Partal sobre la mafiosa marca Chery que ha estat acusada de plagiar cotxes i fins i tot el logotip. Tot i això, crec que es va anar molt ràpid a desprestigiar i atacar la marca Chery, segurament com una forma de criticar la iniciativa del govern.

És ben cert que  Chery és acusat de copia per Hyundai i Daewoo, però també Hyundai ha estat acusat de copiar molts dels seus models. Alguns exemples els podeu trobar aquí, aquí o aquí.  Les acusacions de copia al mercat automobilístic són recurrents inclús a SEAT, tot i que potser no tant clares com en el cas de Chery.

A diferència de l'escepticisme general amb què es va rebre la notícia a Catalunya, i com ja apuntava Sergi Vicente (corresponsal de TV3) a mi em va sembla una aposta agosarada, de risc i de futur i em va agradar, pq aquest tripartit ens ha donat molt poques d'aquestes polítiques de país a llarg plaç. I pq l'empresa xinesa, líder a Xina i en plena emergència no em sembla tant dolenta com se l'ha volgut pintar, sinó més aviat una empresa força normal en el mercat automobilístic emergent. Tampoc es pot imaginar que les condicions laborals seran com les xineses, això ja ho sap Chery, i si ve no seran ideals podien ajudar a reflotar i transformar tota la indústria automobilística del nostra país. Potser el fet que en aquells moments estigués a Xina també va afectar les meves percepcions.

Però, i què n'ha quedat de tot allò? Les últimes informacions d'Europapress apunten que no hi haurà novetats fins després del 28-N, però l'empresa ha anat generant notícies i el tema no ha evolucionat de manera gaire optimista.

La notícia que ha tingut més ressò és que Messi ha sigut fitxat com a imatge internacional de la marca Chery. Poc després a ElPeriodico explicaven que Chery ja ha aprovat l'obertura d'una altra planta a Brasil i una de projectada a Turquía i un día després sens confirmava que l'empresa segurament començarà a vendre els primers models a l'Estat espanyol d'aquí un any (de la mà de Bergés, que ja els comercialitza a Amèrica Llatina amb gran èxit). A l'article no queda clar com afecta la creació de la fàbrica turca als plans de Catalunya, ja que anteriorment es consideraven excloents amb les propostes de Turquia i Itàlia. El diari només esmenta que la generalitat tornarà a enviar uns assessors cap a Xina.

I jo que em pregunto, i no es tractarà tot plegat d'una estratègia de marqueting de Chery? Si Chery vol començar a vendre cotxes aquí segur que ara ho tindrà molt millor ara que fa un any, quan ningú n'havia sentit parlar abans. Jo encara no he entès quin és el negoci que pensa fer Chery posant una fàbrica a aquí... amb què pot ser aquesta fàbrica més competitiva que les xineses? Suposo que deu ser per l'accés a mercats... però tot i així... No seria molt millor fer-ho a Europa de l'est? Ja sap que el mercat europeu ha caigut un 20% en l'últim trimestre i que es preveu una recuperació llarga?

És una llàstima que les perspectives de Chery a Catalunya hagin empitjorat, però per altra banda avui sembla que, en un acte clarament electroalista, el President sense carnet de cotxe ha tornat a apostar fort pel cotxe elèctric.

Nissan vendrà el LEAF, el primer cotxe elèctric, a principis de 2011, s'acaba de sumar a l'Anell Industrial de Catalunya i podria adjudicar la fabricació de la furgoneta elèctrica NV200 a la planta de Barcelona. A més a més, la Generalitat es compromet a crear una xarxa de punts de 1170 punts de càrrega en 2 anys.
Em sembla una molt bona mesura més enllà de l'oportunisme electoralista, i espero que el nou govern, sigui qui sigui, l'acabi tirant endavant.

Wikio

Sarah Pallin candidata a la Generalitat? Veure entrevista!

El panorama polític català no és el millor possible. Tenim masses partits dividits, alguns candidats impresentable i algunes propostes de país lamentables. Però tot i això, després de veure aquesta entrevista a la CNN valenciana estic convençut de que podria ser molt pitjor!!!



Voteu Sarah Pallin for President!!!

PS- Li voleu deixar missatges als comentaris d'aquest post, ella m'ha promès que els llegirà!

Els bons bons, ni de dretes ni d'esquerres?

Segurament l'última gran política del tripartit serà l'emissió de bons de la Generalitat. De bones a primeres els bons em semblen bons (algú ho havia de dir!) i estan essent tot un èxit, suposo que pq hi ha mono d'especulació... i en un marc de crisis... tots els bons són bons! Ja paro...

Vist l'èxit de l'últim post amb el còmic n'he fet un altre... però em feria il·lusió saber que algú també em llegeix. Així que a veure si us animeu a comentar.

Deixeu que d'entrada deixi dos punts clars: l'emissió de bons em sembla una política ben normal  i  no és un acte de patriotisme comprar bons a un 4'75% d'interès, sinó un acte d'intel·ligència i oportunisme econòmic al que m'hagués sumat gustosament si n'hagués tingut la oportunitat. El govern els ha emès pq no té un duro i no li donen crèdit els de sempre (per diferents motius) així que posa un interès força alt,  més un 3% pels bancs (sembla que aquesta és la comissió estàndard per a tots els trapitxeos de la generalitat), fins aquí tot normal en l'oasi català. Però llavors m'he preguntat, és una política d'esquerres o de dretes? I he començat a llegir blogs i opinions que m'ha semblat es poden resumir en tres punts.

1 -Qui pot invertir en bons? Els que tenen forces diners in cash, els que tenen líquid prescindible, que no són precisament pobres. Així doncs, entre tots (rics i pobres) pagarem un 4,75% d'interessos als inversors, que no m'estranyaria que, en molts casos, siguin els mateixos a qui s'ha incrementat la pressió de l'IRPF. En conclusió, els bons de la generalitat els pagarem tots i s'en beneficiaran només els inversors? De fet, sigui amb bons o d'altra manera el finançament del deute sempre comporta aquesta paradoxa.

2 - Depèn de amb què es gastin els diners que demana la Generalitat. Si aquest bons són per mantenir llocs de treball, prestacions socials, etc... doncs resulta que és una política d'esquerrres. O el què és similar, l'emissió de bons incrementarà la capacitat de despesa de la Generalitat, que així podrà invertir més i per tan incentivar el consum... polítiques keynesianes vaja.

3- Tan governs de dretes com d'esquerres han recorregut a l'emissió de bons per finançar-se. Tan Pujol en el passat com Mas si arriba a governar en són partidaris. També Iniciativa ho veu en bons ulls.

Vaja, doncs resulta que l'emissió de bons no és ni d'esquerres ni de dretes!!! Però m'ha interessat molt la proposta d'Iniciativa que explica Joan Herrera en el seu bloc:

volem que el Govern espanyol modifiqui els criteris d'inversió del Fons de Reserva de la Seguretat Social perquè el superàvit generat en cada comunitat autònoma sigui invertit en projectes de creació d'ocupació o de millora del model productiu mitjançant l'adquisició d'emissions de deute de cada respectiu govern autonòmic. (...) (al 2009) el 23,25% (del Fons) estava invertit en actius financers de deute públic estranger, el 76,75% restant en deute públic espanyol, i el deute de les comunitats autònomes les grans perjudicades.

Costa d'imaginar, però sembla que hi pot haver polítiques financeres d'esquerres més enllà de la Taxa Tobin i les seves variants, a les que fins i tot Zapatero dóna suport. Felicito a Iniciativa per la proposta!


Wikio

A qui votar el 28-N?

No acabo de saber a qui votar aquest 28-N, però tinc clar que no faré vot útil. Ara ha sortit l'enquesta de RAC1 i és temptador començar a fer estratègies: que si cal assegurar que SI tingui representativitat, que si el tripartit és impossible, que CIU governarà sola i pactant amb partits petits, etc...

 Però ja fa anys que vaig decidir que això no anava amb mi, que preferia votar la opció que menys em desagradés i punt; pq si començo a fer cavales i haig d'acabar votant en contra d'alguna opció o assegurar certa representativitat d'alguna força política, no estic essent realment democràtic. I si tothom fes sempre vot útil al final no canviarem mai les coses, i crec que ja seria hora de canviar.

Així doncs toca fer la pregunta: quina força política em desagrada menys? Em considero d'esquerres i independentista, així en principi podria votar a ICV, ERC, Reagrupament o SI, ja descartem un bon grapat de partits. A les últimes eleccions vaig votar ICV però aquest cop vull donar un toc més nacionalista que d'esquerres al meu vot, pq ho sento així i pq estic fart del que ha passat amb l'estatut i el constitucional... Vull un vot independentista. Llavors hauria de votar ERC? Semblaria l'opció més normal (com ja he fet altres vegades) però em resulta incomprensible com ERC no va sortir pitant del govern després de la retallada del constitucional i forçant eleccions anticipades. Quin error estratègic!!! A més a més, han fet coses fatals i no estan per intentar unir l'independentisme.  I el Laporta em sembla interessant pel marcat to indepe sense embuts, però no em cau gaire bé i no em sembla precisament d'esquerres. Reagrupament no em sembla serio.

I aquest és el meu drama. Com puc votar independentisme si estan tots dividits? Ja que no els podem forçar a anar junt a les llistes (quin error, divideix i governa'ls!!!).No podríem dividir el vot i així poder votar més d'un partit? Jo votaria ERC, Reagrupament i SI i que després s'ho repartissin. Però això no és possible ara per ara. Així que continuo amb el dilema: ERC o SI? Doncs encara estic indecís... i mentrestant he fet aquest manual d'instruccions d'IKEA per als partits, a veure si m'escolten, jejeje...

Wikio

Un wikileaks català?

Avui llegeixo amb molt interès aquesta notícia de La Vanguardia en que es comenta la futura creació d'un Wikileaks xinès,  tot i que no tinc clar que tingui el mateix èxit al gegant asiàtic que el que ha tingut als EUA i Europa.
Wikileaks és una iniciativa que va sorgir per vehicular la publicació anònima de dades sensibles, és a dir, com diu el seu nom, és la wikipedia de les filtracions. Però a més a més, per tal de donar-li major credibilitat, no és una wiki qualsevol, sinó que la veracitat de les filtracions són verificades pels seus gestors, experts informàtics (per evitar atacs) i més de 800 assessors, tot només basat en donacions privades (sens publicitat). El seu excèntric fundador, Julian Assange, que ha estat perseguit de diferents maneres, explica en aquesta xerrada a TED els objectius i funcionament bàsic. Així, si vols filtrar documentació sensible sobre algun govern només cal que els ho envis, que ho verifiquin i tu pugis mantenir l'anonimitat.

L'èxit de Wikileaks (amb seu a Europa i que ha rebut nombrosos premis) ha provocat debats sobre la conveniència de permetre que es puguin publicar informes sensibles de governs fins i tot comprometent alguns aspectes de la seva seguretat, com s'ha argumentat en el famós cas dels 400.000 documents filtrats sobre la guerra d'Afganistan i Iraq. Aquest debat no és nou i és complexe, però en general la iniciativa em sembla molt bona, un clar exemple optimista de com la xarxa pot ajudar a millorar la democràcia.

Ara bé, no se si una iniciativa similar pot funcionar a Xina. La primera raó és que el ressò que han tingut les filtracions de Wikileaks no seria possibles sense que  la resta de la premsa (lliurement) també en fes eco. És a dir, és Wikileaks qui ho publica, però és el NYT, Los Angeles Post, CNN o Vilaweb els que acaben publican la notícia i ho fan arribar al gran públic i si no hi ha una premsa lliure això no serà mai publicat i quedarà només per a consum de dissidents que ja estan convençuts o els estrangers.
L'altre element és la diferent cultura política, i en especial el nacionalisme xinès barrejat de poca sensibilitat per la llibertat d'expressió i una societat civil quasi inexistent. Així, crec que a un xinès que filtri alguna cosa al Wikileaks se'l veurà més com un traidor a la pàtria, que dóna munició als enemics estrangers per a desacreditar el govern i l'estat xinès que com a un heroi de la llibertat d'expressió i la societat civil.

Però parlant de tot això i perquè no hi ha filtracions a wikileaks catalanes? Ni espanyoles. Potser cal crear un Wikileaks Català? O és que a l'oasi no hi ha res a filtrar? O és que tot ja es filtra amb gran normalitat pels mitjans de comunicació existents? O és que també, com en el cas de Xina, la cultura política encara no està prou madura? La veritat és que no hi hauria cap necessitat de crear altres wikileaks, ja que de fet la web ha publicat documentació sobre nombrosos governs, des de Somàlia a Alemanya, i podria ser una bona plataforma on publicar documents que volguessin ser filtrats de qualsevol país; però per altra banda dubto que realment Wikileaks estigui interessat en publicar informacions sobre els draps bruts a Catalunya. O es que potser la corrupció i els escàndols catalans no tenen documentació! O potser, és com la premsa del cor, que a Catalunya no en tenim de pròpia...

Ara bé, no serà per temes. Us imagineu un especial 3% al Wikileaks? O Banca Catalana, o Millet and Co. o sobre "la Caixa"... només cal que algú ho vulgui filtrar... ja se'm fa la boca aigua.

Wikio

La cultura digital i l'SGAE

El recent atac d'Anonymous a la web de l'SGAE (amb un èxit increïble) i la sentència de la UE sobre el canon digital han tornat a posar a l'SGAE i els drets d'autor d'actualitat. En aquest debat sobre drets d'autor i copyrights sempre m'ha costat posicionar-me. De bones a primeres no m'agraden, està clar, pq m'afecten, però reflexionant una mica més m'he adonat que és un tema força complex i que la meva opinió inicial està molt formada per la mala imatge que té l'SGAE. Sempre podem retornar a l'interessant documental de TV3.

Les campanyes contra la pirateria tenen ben poc suport popular (25% dels espanyols segons el baròmetres del CIS) i l'SGAE s'ha convertit en la societat més odiada a l'Estat espanyol. Perquè?

1- Mala direcció. El president Eduardo Bautista ha demostrat ser un pèssim comunicador i el seu sou astrònomic (23.000 al mes) no ajuda.

2- Mala gestió. Enormes desencerts en la persecució judicial i inspeccions cutres contra els més dèbils (perruqueries, botigues, bars, etc.) mentre construïa piscines i edificis de luxe. Males pràctiques com les filmacions, etc..  I tot i això recapta molt menys que les d'alemanya, frança o itàlia. La relació de l'SGAE amb el govern no és clara i transparent.

3- Mala política. No ha sabut adaptar-se a la digitalització i no ha sabut discriminar els usuaris de les seves polítiques estrella com el canon digital, el què ha provocat la criminalització de tots els usuaris digitals. Ha trobat en diverses administracions, com els ajuntaments, molt de rebuig i no ha sabut dialogar amb ells ni amb els altres grups opositors com els promotors ni els seus propis treballadors. Pifies com les de la lletra de l'himne espanyol. No ha sabut repartir de forma justa els seus beneficis, per exemple, que ajudin als músics més humils, ni visualitzar el servei que fa ni les inversions que realitza. De fet no ha aconseguit ni que gaires músics li donin suport obertament i sembla més el matón de les discogràfiques que una societat en favor de la cultura i els autors.

4- Per la gran cultura de pirateria que hi ha a l'estat espanyol, un dels tres estats del món amb un número de descarregues il·legals més elevat, que no entén que s'hagi de pagar per posar la ràdio o la televisió, que es consideren béns públics.

5- Perquè no ha entès encara la transformació de la cultura digital. SGAE té una imatge molt casposa i no ha sabut adaptar-se, a diferència de la també odiada Agència Tributària.


Però deixeu que faci algunes reflexions personals:
El debat actual crec que enfronta una visió tradicional de la cultura (en suport físic), on un publica, crea i després viu de rentes del què ha fet, amb una nova era de cultura digital, on tot va més ràpid, és fàcilment compartit i el suport físic ha perdut sentit. Aquest dilema digital no només afecta la música i pel·lícules i drets d'autor sinó que ha afectat a molts negocis tradicionals. Un cas paradigmàtic és la tradicional premsa escrita, que també va veure's amenaçada per la premsa gratuïta, pels blogs i per internet i s'han hagut d'adaptar. De ben segur que encara no han trobat la solució definitiva, però els diaris tradicionals en general s'estan sabent adaptar, aprofitant les noves oportunitats d'internet. En comptes de perseguir els blocs que linken les seves notícies, han passat a crear els seus propis blocs, han après a oferir nous serveis (arxiu històric, etc...), a potenciar la seva imatge de seriositat, jugant amb la publicitat online, etc... I sabeu pq crec que han hagut de fer això? Doncs pq no tenien un lobby com l'SGAE al darrera. Alguns diran que la qualitat de la premsa escrita ha baixat, jo diria que el què ha passat és que s'ha transformat i diversificart. Cada vegada llegim menys diaris i en canvi llegim més notícies, discriminem, picotegem allò que ens agrada i no consumim allò que no estem interessats. Ja no hem de comprar un únic paquet de notícies, sinó que triem les que més ens agraden de diferents paquets (mitjans).

A diferència dels diaris, les cases de música han vist com el negoci s'acabava, però no han sabut reaccionar. No han baixat els preus dels CDs de forma prou significativa i ràpida, no els han sabut donar un valor afegit suficient i no han donat prou suport a iniciatives legals digitals: desde Itunes a Spotify. A més a més, no han entès que, igual que amb les notícies, s'està passant a un consum de cançons i no de discs. I per culpa d'això la música està en crisis? Ben al contrari al nostra país! De fet, el què ha provocat això és una major igualtat d'oportunitats entre les bandes que crec ha sigut una de les claus per a què visquem aquest bon moment musical català. S'ha acabat això de treure un single i viure per sempre d'aquest (o almenys ja només molt pocs ho podran fer), cal fer concerts i gires, videoclips, etc... Us heu adonat que cada vegada hi ha més festivals musicals? Crec que actualment, per a un bon músic, és més fàcil triomfar que abans. Ara no necessites de discogràfiques draconianes, ara és més democràtic i directa, ho graves a casa, o penges a myspace, etc... però també implica que hauràs de currar més que abans i que no et faràs multimillonari tant fàcilment. Jo pago de gust els meu 10 euros mensuals a Spotify i acostumo a anar a concerts i només compro CDs de grups catalans (nacionalisme mal entès? és com ho sento). No és que no vulgui pagar, sinó que el què vull és pagar per un servei de qualitat adequat a la meva forma de consumir cultura!

Però com he dit és un tema complex i arribem al punt que trobo més espinós: els llibres digitals. Han sigut els últims de ser afectats però els ebooks començaran a fer-se notar ben ràpidament. El primer dia que vaig estrenar el meu ebook ja tenia 13000 llibres digitals (descarregant un sol fitxer pirata), més que els 2000 físics que tinc a casa i des de llavors només he comprat llibres d'autors catalans i per Sant Jordi. El problema dels llibres, a diferència dels diaris, és que aquests últims són nous cada dia (si bé són poc originals, ja que a tots trobem una mica el mateix) i a diferència de la música, la recitació o espectacle proper i directa no funciona bé.  Però cal tenir en compte que els escriptors (a diferència de molts músics) s'ho han hagut de currar sempre més per a fer-se milionaris.
Així doncs, de què viuran els escriptors? Hi ha diferents opcions que molts ja apliquen: ser escriptors i periodistes, tertulians, guionistes, bloggers, etc... sí, hauran d'escriure més sovint i els costarà més tenir temps per fer grans novel·les de 700 pàgines. Els nous novel·listes seran com Larsson (periodista i escriptor en secret), Màrius Serra o Monzó que faran més peces curtes i menys de llargues. Però recordem que això també ho vam viure a la música. Algú s'ha preguntat mai perquè ja ningú (o quasi ningú) fa òperes noves? Perquè implica massa temps i diners!

Així doncs, lluny de veure la cultura digital com una tragèdia cultural crec que s'ha de veure com un canvi de format i de la indústria cultural. Això no és nou, de fet ha passat sempre, des de l'impremta, el vinil de 45, el CD, ebook, lavanguardia.es i el què vindrà. I no em sembla necessàriament dolent, més aviat tot el contrari, més democràtic.

Richard Dawkins: l'ateista optimista

Richard Dawkins, britànic nascut a Kenya és un popular biòleg, defensor a ultrança de les tesis d'evolució darwiniana i que ha escrit llibres molt interessants com El Gen Egoista i The God Delusion. Tot i això en aquí ens interessa destacar la seva faceta més recent com a gran defensor del mètode científic i l'ateisme d'una manera molt optimista (ens fa valorar millor la ciència i raó que tenim) i crítica amb la religiositat.

 
El seu últim llibre,The God Delusion, val molt la pena, almenys la primera part on justifica el seu ateisme i explica com ha estat perseguit i discriminat (i continua estant-ho) als Estats Units. Un exemple, Dawkins considera als ateus més discriminats que els homosexuals, els negres o els pobres ja que mai hi ha hagut cap congressista o senador que hagi reconegut obertament el seu ateisme (pq automàticament perdria les eleccions), tot i que les enquestes calculen que hi ha un 12% d'ateus.

Però a més a més de ser un gran polemista, activista i provocador (el passat abril va demanar que s'arrestés al Papa Benedict XVI, de visita a GB, per encobrir casos de pederàstia) ha creat la seva pròpia Fundació Richard Dawkins i és també un hàbil comunicador i ha realitzat una sèrie de bons documentals sobre religió, ciència i ateisme que valen molt la pena.

Alguns dels seus documentals com I tu què saps? han tingut molta repercussió internacional o la segona part del seu últim llibre (The God Delusion) però hem semblen més interessants moltes de les xerrades i debas, bé, no us faré tota la feina, aneu al google videos, al youtube o al TedTalks i busqueu vosaltres mateixos entre la multitud. Només una perla molt curteta.



Finalment no puc resistir posar un extracte de la carta que va escriure a a la seva filla de 10 anys Juliet (versió completa a teimagino.com)

¿Alguna vez te has preguntado, como sabemos las cosas que sabemos? ¿Cómo sabemos, por ejemplo, que las estrellas que parecen pequeños alfilerazos en el cielo, son en realidad gigantescas bolas de fuego como el Sol, pero que están muy lejanas?

La respuesta a esas preguntas es “por la evidencia”. A veces, “evidencia” significa literalmente ver (u oír, palpar, oler) que una cosa es cierta. Lo que aprendemos viéndolo directamente (u oyéndolo, palpándolo, etc.) se llama “observación”. La evidencia es una buena razón para creer algo, porque quiero advertirte en contra de tres malas razones para creer cualquier cosa: se llaman “tradición”, “autoridad” y “revelación”.

La gente cree ciertas cosas sólo porque mucha gente ha creído lo mismo durante siglos. Eso es la tradición.El problema con la tradición es que, por muy antigua que sea una historia, es igual de cierta o de falsa que cuando se inventó la idea original. Si te inventas una historia que no es verdad, no se hará más verdadera porque se trasmita durante siglos, por muchos siglos que sean.

La autoridad, como razón para creer algo, significa que hay que creer en ello porque alguien importante te dice que lo creas. Cuando las personas religiosas tienen la sensación interior de que una cosa es cierta, aunque no exista ninguna evidencia de que sea así, llaman a esa sensación “revelación”.

Los científicos utilizan constantemente sus sensaciones interiores para sacar ideas; pero estas ideas no valen nada si no se apoyan con evidencias.

Es probable que los niños tiendan a creer todo lo que los adultos les dicen, sea cierto o falso. Muchas cosas que los adultos les dicen son ciertas y se basan en evidencias, o, por lo menos en el sentido común. Pero si les dicen algo que sea falso, estúpido o incluso maligno, ¿cómo pueden evitar que el niño se lo crea también? ¿Y que harán esos niños cuando lleguen a adultos? Pues seguro que contárselo a los niños de la siguiente generación.

Y así, en cuanto la gente ha empezado a creerse una cosa -aunque sea completamente falsa y nunca existan razones para creérsela-, se puede seguir creyendo para siempre. Sin embargo, millones de personas creen en la religión, posiblemente porque se les dijo que la creyeran cuando todavía eran suficientemente pequeñas como para creerse cualquier cosa.

La próxima vez que alguien te diga algo que parezca importante piensa para tus adentros: “¿Es ésta una de esas cosas que la gente suele creer basándose en evidencias? ¿O es una de esas cosas que la gente cree por la tradición, autoridad o revelación?” Y la próxima vez que alguien te diga que una cosa es verdad, prueba a preguntarle “¿Qué pruebas existen de ello?” Y si no pueden darte una respuesta, espero que te lo pienses muy bien antes de creer una sola palabra de lo que te digan.

Fins aquí Richard Dawkins... almenys de moment... només li recordaria que l'ateisme no havia estat mai tant estès com ara. La qual cosa hauria de donar bones perspectives.

La cultura catalana (I): quantitat i qualitat

No entraré aquí en el tema de la llengua ni educació, que mereixen un capítol a part, sinó en el consum cultural dels catalans i la qualitat d'aquesta cultura. Sovint en revistes i diaris trobem una certa nostàlgia d'alguns intel·lectuals catalans que esgrimeixen la mala situació de la cultura catalana. Sens dubte és molt difícil valorar l'Estat de la cultura a Catalunya, però una primera aproximació interessant és l'informe realitzat per FUNDACC i enginyosament titulat La dieta cultural dels catalans (abril 2010)


Aquest document estadístic, que forma part del Baròmetre de la Cultura Catalana és una radiografia del consum de cultura a Catalunya en el que veiem que tan sols el 4,7% de la població no fa cap consum cultural i ens fa caure el mite de que la població catalana té un consum cultural més aviat baix. Ah, i curiosament el consum cultural és menor en els immigrants procedents de la resta de l'Estat espanyol que de l'estranger, que són els que estan incrementant de forma més acusada els últims anys.

Un altre estudi publicat rescentment (juliol 2010) titulat Cultura i Joves. Hàbits culturals i polítiques públiques trenca un altre mite i mostra que la generació dels Ni-Nis són (proporcionalment) el sector social amb més consum cultural en tots els àmbits: des del cinema, Internet i videojocs a teatre, concerts i lectura de llibres. Si ho comparem amb l'estudi realitzat el 2001, veurem a més a més, que el consum de diaris o de música ha incrementat.

Mai abans havíem consumit tanta cultura però algú podrà dir que és "de masses", és a dir, que hi ha molta quantitat però de baixa qualitat (telescombraries, etc.). Bé, jo discrepo, potser proporcionalment hi ha més cultura de baixa qualitat que abans (tot i que ni d'això n'estic segur) però en termes absoluts estic convençut que de cultura d'alta qualitat n'hi ha més que abans. Un exemple: es publiquen molts més llibres ara, i potser la mitjana no és tant bona com en algunes èpoques passades, però el total de llibres bons que es publiquen cada any és més elevat que abans. I no només això, Catalunya és actualment un clar exportador de llibres, gastronomia i teatre i passem per un moment musical boníssim, al mateix temps que estem oberts més que mai a la diversitat cultural de l'exterior.

Moltes vegades quan intentem compara la situació actual amb el passat tendim a perdre l'escala temporal i així comparem els últims 10 anys amb tota la història d'evolució de la cultura catalana. Això és equivocat i ens fa perdre de vista que vivim una nova Renaixença cultural que, naturalment, no és com la Renaixença (quanta nostàlgia) perquè juga amb les regles del segle XXI (cultura de masses, globalització, multiculturalisme, etc.) però que crec que ha portat a la cultura catalana a una situació comparable amb qualsevol altre.

Hans Rosling i el seu optimisme crític

Deixeu que comenci amb un personatge que crec que representa perfectament el què s'intenta en aquest bloc i que tindrà un lloc privilegiat en el racó dels Personatges Optimistes. En la xerrada (subtitulada al castellà) realitzada per Hans Rosling de Gapminder a TEDTalks ens mostra amb dades estadístiques i una presentació fantàstica, que el món que tenim avui en dia no és tant dolent com ens pensem i que la lluita contra la pobresa està donant certs fruits que tots hauríem d'aprendre a valorar. Un vídeo de visió obligatòria, un must of the must!



Si després de veure el vídeo us heu tornat tant fans del doctor Hans Rosling com jo, no dubteu en consultar la web del seu projecte estadístic Gapminder o altres xerrades que ha realitzat com aquesta sobre els reducció de la mortalitat infantil. Ha estat considerat per Foreign Policy com un dels 100 pensadors més influents del 2009, però em sembla que el seu missatge encara no ha arribat a bona part de la població. Ah, i a més a més, té un nom que recorda a hand rolling (liar), es pot demanar més?

BENVINGUTS

Bé, és la presentació i cal fer una mica de justificació del blog i què es pretén tot adornat de certa trascendencia i filosofia barateta per intentar explicar una cosa que espero hagi quedat més o menys clara en el propi títol. Comencem!

Parlant amb amics i coneguts, llegint articles d'opinió o escoltant tertúlies radiofòniques sovint he pensat que som massa pessimistes, que no valorem el què tenim ni el món en què vivim. Crec que el gran bombardeig d'informació sobre l'actualitat i, comparativament, el poc coneixement de la història o d'anàlisis més profunds ens porta sovint a pensar que estem anant cap a pitjor i que èpoques passades sempre han sigut millors. No, no és només el "con Franco se vivía mejor" sinó que el suposat progrés ens està fent pitjors, una idea que va agafant força en importants sectors de la societat.

És qüestionable que la paraula progrés sigui la millor manera de definir la situació actual, és massa genèrica. Progrés econòmic? social? espiritual? personal?... tot i que segurament sí que podríem parlar de progrés tècnic i científic.  Però aquesta crítica saludable a la idea de progrés, que haurem d'analitzar al blog més endavant, fa caure a molts en el pessimisme (sovint camuflat de "realisme") que va associat a la passivitat, al passotisme, al no compromís, al desengany...

Però el què no podem deixar per més endavant és la paraula "optimista".  En el seu origen volia dir "el millor" (optimum) i fou creada per Leibniz per fer referència a que aquest era el millor dels mons possibles,  però actualment s'utilitza més freqüentment com a "disposició o propensió a veure i jutjar les coses sota l’aspecte més favorable". En aquest darrer sentit, l'optimisme són unes ulleres que intenten destacar els aspectes positius d'una situació, però sense que això impliqui que no en tinguin alguns de negatius i, sobretot, que no hi hagi espai per la millora. De fet, el filòsof alemany no em sembla pas gaire optimista.

Per tot això aquest és un blog que parteix d'una visió optimista, activa i transformadora,  però per a no acabar essent uns ingenus happy flowers (uns Càndids, com apuntaria Voltaire) cal acompanyar-lo d'un esperit crític que ens mostri les mancances de la situació actual. Sí, crec que molts en dirien "optimisme moderat"... tot i que mai he sentit parlar del "pessimisme moderat", així que m'agrada més la paraula crític.

Poc hi ha de perfecte en aquest món, hi ha gent que pateix, que passa gana, pobresa, accidents, guerres, desastres i injustícies. També és cert que se'ns presenten grans reptes globals i locals com el canvi climàtic, la crisis econòmica, l'energia, la independència o tornar a guanyar la lliga... però sovint una perspectiva històrica o comparada, analítica, crítica amb el pessimisme imperant, ens pot ajudar a veure que la situació actual no és tant dolenta, que hi ha hagut certs progressos i, sobretot, que encara se'n poden fer molts més.

Ser pessimista és fàcil. Ser optimista crític implica analitzar, actuar, canviar,.. un esforç que sovint a tots ens costa fer i per això engego aquest blog que de moment és personal, però que està obert a futures col·laboracions (que optimista, jeje).

Molta parrafada i potser no calia o potser no s'ha entès res... però almenys he aconseguit acabar aquest primer post sense parlar de gots mig-buits i got mig-plens... tot un èxit!!!