Japó: reacció i debats de la catàstrofe.

Em sap molt greu el què ha passat aquests dies a Japó. Potser per conèixer el país, tenir diferents amics japonesos o admirar bona part de la seva cultura tant refinada (més enllà del manga). Per això m'animo a fer algunes reflexions:

LA IMATGE DE JAPÓ: EFICIÈNCIA, EFICÀCIA, HI-TECH, ETC...

Encara recordo a l'Elena García Melero del matí del terratrèmol i davant imatges dels tsunami avançant per pobles i conreus dir..."i el més sorprenent és que amb tot aquest desastre de moment només s'hagi comptabilitzat un mort". El mite de que Japó està tant preparat per a tot ha fet reaccionar tard, molt tard, a la premsa internacional i segurament també a les mostres d'ajuda; i és que ningú està preparat per a tot. Tenim tant interioritzada la imatge d'eficiència, tecnologia de Japó que ni se'ns ha passat pel cap que els haguem d'ajudar.
Ahir, al Telediario 2 (TVE), entrevistaven una espanyola que tornava del Japó i deia, que els "japoneses son de otra pasta" en referència a com havien afrontat l'enorme crisis nacional i personal. Aquesta catàstrofe ha demostrat (i ho continua fent) que el més important i desenvolupat a Japó no són les seves infraestructures, tecnología, economía, etc... sinó la seva gent, una societat que ha reaccionat de forma exemplar, amb un ordre, una integritat i un civisme que jo no havia vist mai. Un acaba pensant que potser massa i tot. Si passa el mateix a Xina, Estats Units, Catalunya o Líbia, ja no quedaria cap comerç sense pillatge, un caos total, etc... el principal problema seria la seguretat ciutadana. No és així al Japó.

Per a mi el millor vídeo que he vist fins el moment sobre el Tsunami:


NUCLEAR: REOBRIM EL DEBAT

No ser si, com diu Der Spiegel, aquest és el 9/11 nuclear, però el què està passant i encara pot passar a les centrals nuclears japoneses ha de reobrir necessàriament el debat nuclear. No val que aquest debat que els seus partidaris havien obert degut a la crisis econòmica (i energètica) dels últims dos anys ara no es vulgui reobrir (com diu la Ministra Salgado) per un cas particular. I és que no és un cas particular sinó paradigmàtic, pq Japó estarà situat a la zona del Cercle de Foc, però també és segurament el país que més ha invertit en energia nuclear (en relació al seu total energètic) amb més de 50 centrals, tercer productor mundial, procedència del 35% del seu consum energètic i on els estàndards de seguretat són més elevats. És més, a diferència d'Europa on després de Chernovil es va viure un cert desprestigi de l'energia nculear, això no havia passat a Japó en la mateixa intensitat, tot hi haver patit importants accidents en el passat recent a Tokaimura (1999) i Monju (1995), reactor reobert el 2010 de forma secretiva i que va generar un escàndol.

Sobre el debat deixeu que digui dues coses:
1- L'únic negoci que cap empresa asseguradora ha volgut mai assegurar és una central nuclear, demostrant que la balança de possibles costos/beneficis no és positiva. Per a mi aquest és un argument neoliberal irrefutable per acabar amb les centrals.
2- Aquest no pot ser un debat només nacional, sinó regional o mundial. Estaria molt bé que a Espanya es decidís acabar amb les centarls nuclears, però si França (un altre gran guru de l'energía nuclear, pitjor que Japó) no fa el mateix, els riscos per a nosaltres continuen i en canvi els beneficis no, és per això que cal un debat regional com a mínim.

ELS LÍMITS DE LA PREVENCIÓ:

Segurament haureu vist les imatges d'un poble de la costa japonesa que havia construït un mur anti-tsunamis durant 30 anys i altres mesures que no van servir de res. Una imatge colpidora pq demostra que ni les mesures de prevenció més radicals, com aquesta, que significava emmurallar tot un poble tapant les vistes i accessos al mar, han servit de res. I és que s'ha de reconèixer que les mesures per fer front als terratrèmols han sigut molt eficaces, però segurament no es poden posar mesures suficients pr a fer front una onada de 10 metres d'alt que penetri 5 kilòmetres a la costa.

Wikio

Democràcia, drets humans i la hipocresia occidental

Aquests dies he llegit a diferents mitjans de comunicació tradicional (diaris, revistes i ràdios i TV, com el documental de 30minuts), blocs i twitters que el comportament que han tingut els governs occident amb dictadors com Gadafi i altres règims dictatorials és molt hipòcrita. Aquest governs que ara critiquen Mubarak o Gadafi, els hi van donar suport durant molts anys, i encara en donen a molts, per motius econòmics (el petroli, gas, etc...) i de seguretat (migració i terrorisme).

És ben cert que hi ha un clar desajust entre la retòrica dels governs occidentals i la realitat de les seves polítiques, i també ho és que aquestes polítiques són molt sovint incoherents. De ben segur que tots podem pensar mil i un exemples on el compromís pels drets humans i la democràcia ha quedat en un segon lloc davant de motius econòmics i de seguretat. La relació UE-Rússia (amb el clar cas de Txetxènia), la política occidental a Aràbia Saudita, Marroc, Líbia, etc...
Però a mi, en comptes d'escandalitzar-me això, que no deixa de ser el més normal durant tota la història de les relacions internacionals i per tots els Estats, em sorprèn el relativament elevat nombre de vegades que es fan coses en nom dels drets humans i la democràcia per sobre dels interessos econòmics i de seguretat (una pràctica relativament nova). És a dir, tots els Estats del món actuen a l'esfera internacional per buscar els seus interessos nacionals, econòmics i de seguretat però n'hi ha un quants que, a més a més, i només en algunes ocasions, actuen també per intentar promocionar els drets humans i la democràcia (o fins i tot el desenvolupament) de forma veritablement honesta. I entre aquests de vegades també hi ha Espanya, GB, França, Alemanya i Estats Units i no hi ha mai ni Rússia, ni Xina, ni Aràbia Saudita, per posar només alguns exemples.
Així doncs, és ben cert que els Estats que en alguns moments intenten promoure els drets humans i la democràcia no sempre actuen així i que quan ho fan no sempre ho saben fer. Per exemple, la invasió nord-americana de Japó i Alemanya va aconseguir democratitzar aquestes societats, però no ha passat al mateix amb Iraq o Afganistan.  En altres casos, com per exemple el de la intervenció humanitària (cascos blaus) o el de l'ajuda al desenvolupament, que afecten als drets humans i la seguretat de les persones, poden ser contraris a la democratització (ajudant a mantenir règims corruptes), o la simple intervenció internacional pot desacreditar certs moviments democratitzadors interns. Així sovint els intents de la comunitat occidental en promoció dels drets humans i la democràcia (siguin benintencionats o no tant) han sigut contraproduents i els han desacreditat.
Però tot i això, si es pot parlar d'hipocresia occidental, és pq aquests governs continuen realitzant un discurs de superioritat moral i de compromís amb els drets humans i democràcia. Ara bé, no només és retòrica, sinó que com hem vist en el cas d'Egipte aquest discurs també té un pes. Segurament als governs occidentals preferirien per raons de seguretat i econòmiques un Mubarak i un Gadafi, però si hi ha una revolució democràtica no poden si no donar-li suport tot i que això vagi en contra dels seus interessos materials. Un cas clar és el d'Israel, que no ha vist gens bé la democratització d'Egipte (encara en procés) ja que veu com es quedarà  més sol i on el suport d'occident li serà més difícil de guanyar. Occident pot tolerar que Israel bombardegi el Líban, però no un Egipte democràtic, que serà molt més respectat.

Així doncs, no tot és hipocresia, i prefereixo mil vegades més aquesta hipocresia que l'absència de compromís amb la democràcia i els drets humans.

PS- M'he deixat d'afegir que els governs occidentals són democràtics i responen a la voluntat de la majoria (més o menys) i que el què vol dir realment aquesta suposada hipocresia dels governs és que les societats occidentals tenen més aviat poc compromís amb la promoció d'aquests valors a nivell internacional... hi ha bàsicament un pessotisme general i el ciutadà normal prefereix tenir gas i petroli per poder anar a esquiar al cap de setmana de forma barata que pagar cinc vegades més per aquests productes però boicotejar Aràbia Saudita... Ara bé, és molt més còmode acusar als governs, que a les societats!!! Així doncs, els governs seran hipòcrites, però els ciutadans també!

Wikio

Temps de revolucions. Apunts sobre la marxa...

Estem assistint a esdeveniments apassionants via twitter, facebook, vídeos en directe (en streaming) i televisió. Gairebé tot el món islàmic, des de Marroc fins a Iràn, viu moments de revolta. Tunísia, Egipte, Bahrain, Algèria, Líbia, Iemen, Iran i ara Marroc... no està mal... això serà històric i encara no té nom ni sabem com ni on acabarà. Alguns periòdics com el The Economist les han anomenat les revolucions dels llença-sabates, en referència a la sabata que li van llançar a Bush a Iraq, però no és ben bé això... no és contra les ocupacions, ni contra occident. Altres, com Foreing Policy o el Huffington Post, les han batejat com a revolucions àrabs, però ni els iranians són àrabs, ni la identitat àrab ha sigut un factor important. Altres les anomenen del Nord-Àfrica o d'Orient Mig... però ni Marroc és a Orient Mig, ni Irán al Nord d'Àfrica.
El què sembla més adequat és anomenar-les revolucions d'alliberament nacional, ja que el què hi ha hagut és una població que ha agafat la bandera nacional i li ha dit a la elit dictatorial que ells no són els representants d'aquesta bandera.
A continuació algunes reflexions provisionals:

0- Les incògnites són moltes encara, i hem de veure com es fan les transicions, però els esdeveniments són esperançadors. Tot i això, tot podria acabar com en les revolucions de colors, molt soroll per no res... Alguns ho comparen al 1989, altres a les revoltes de 1848 (més encertat)... Dubto que els sistemes polítics nous siguin democràtics a curt plaç, però segurament seran millors que els existents i a llarg plaç qui sap.

1- Són moviments liderats per joves, educats i via xarxa social que aconsegueixen sumar a les seves demandes altres capes de la població. El paper de les xarxes socials és important, però encara més els mòbils, que ja els donem per descomptats.
2- Occident és merament un espectador... o quasi... ha estat enganxat a contrapeu. Això ha ajudat a les revoltes, ja que no s'ha pogut acusar als organitzador de rebre ajuda o de ser una conspiració occidental. Occident no sap què fer i té alguns recels... por a l'islamisme i al terrorisme.
3- La fragilitat de la salut d'una vella elit goveramental, en front d'una jove i preparada però sense oportunitats, població civil. El preu dels aliments disparat. Un sistema polític arbitrari i dictatorial... són elements en comú i que tenen un pes important.
4- La moderació en l'us de la violència dels dictadors. Això a mi m'ha sorprès i estranyat... m'esperava més Tiananmens... com sembla que està passant ara a Líbia.
5- Tothom està buscant nous candidats a on estendre les revolucions: Xina (acaba de fracassar, no està prou madura la situació allà), Rússia, Aràbia Saudita, Kazakhstan... però es fa difícil predir cap a on tirarà.  Especialment interessant és el Show-Thrower Index del The Economist. I a l'Àfrica subsahariana? Pq no a Nigèria o a Guinea Equatorial?
6- Quin paper juga l'islam en tot això? Sens dubte els moviments islamistes no han sigut els instigadors de les revoltes, però son actors polítics clau, que hi tindran molt a dir en com acaben les coses. I Al-Qaeda? No diu res oi? Ells a la seva bola... cap a Pakistan i Afganistan a liar-la a tirus, l'important és Alà, no la gent.
6bis- A mi em sembla que la única força que ha unit als ciutadans és el nacionalisme. L'únic element clarament massiu identitari dels manifestants són les banderes nacionals. En aquest sentit, el poble s'apodera del símbol nacional principal, la bandera. Això encara queda més clar a Bahrain.
7- Trist, dividit i complicat paper el dels Palestins que un cop més només les veuen venir de lluny... Discret Israel. Les revolucions han aconseguit que durant un mes es parli molt menys del conflicte cosa que no ser si és bo o no... per a mi si,... pq n'estic més que fart. Però Israel no ha sabut reaccionar bé davant els fets, el seu recel demostra segons alguns els seus propis dèficits democràtics, per altres, la seva por a un món àrab democràtic (més legitimat davant d'occident i del món).
8- Què passa amb el Líban, Jordània i Síria? Com és que aquí no està passant el mateix? Vam tenir algunes minimanifestacions a Damasc i a Aman (Jordània) però no sembla res gaire important... En canvi al Líban hi ha hagut pollo, però el de sempre entre aquest país de majories impossibles.
9- El contagi és interessant. El fet que els governants no puguin evitar el contagi, la informació, tot i les censures,etc... mostra la gran inter-connexió entre les poblacions d'aquests països (regionalització).
10- Pq el preu del petroli no s'ha disparat? Sí, ha incrementat, però no arriba ni a un 75% del màxim del 2008 i la major part d'aquest augment és degut a l'increment dels impostos... així, com és que el mercat especulatiu no ha fet pujar el preu del petroli? És per la crisis? I pq encara hi ha gent (especialment neocons americans i neomarxistes europeus) que continuen intentar explicar el què esta passant amb el factor petroli?
11- Encara no ha caigut cap monarca! Això segurament serà molt més difícil que en el cas de Mubarak. Les monarquies del golf s'ha conxorxat entre elles. Si cau Bahrain... poden caure moltes més!. O potser es poden salvar quedant en un paper testimonial... com als Estats europeus.
12- Canvi geopolític? Sí, clarament, però en quin sentit? El nou Egipte segur que serà una mica més dur amb Israel, i segurament més proper amb els Palestins (a qui no ha fet gaires favors, que diguem) però no té pq ser-ho amb els EUA. Si es democratitza (inshalla) segurament milloraran les relacions amb Europa i els EUA i empitjoraran amb altres països àrabs no democràtics.
13- Ergo, si altres països importants com Egipte cauen, arrossegaran a altres estats cap a la democràcia també, semblant a com va passar a Europa. Un Meditarrani democràtic seria molt més bonic encara.
14- Mentrestant des de Catalunya ens ho mirem com si això no anés amb nosaltres. Però a mi em fa enveja que aquesta gent hagi sigut capaç de fer una revolució des de baix (des del poble), abans de que morís el dictador, i no com aquí, que va caler esperar que el dictador es morís i que les elits pactessin una transició cap a sistema que encara preserva masses vestigis del passat i que ja ha mostrat el seu esgotament. Potser caldrà que els catalans també fem la nostra revolució tot inspirats en els veïns dels sud.

Wikio