El què sembla més adequat és anomenar-les revolucions d'alliberament nacional, ja que el què hi ha hagut és una població que ha agafat la bandera nacional i li ha dit a la elit dictatorial que ells no són els representants d'aquesta bandera.
A continuació algunes reflexions provisionals:
0- Les incògnites són moltes encara, i hem de veure com es fan les transicions, però els esdeveniments són esperançadors. Tot i això, tot podria acabar com en les revolucions de colors, molt soroll per no res... Alguns ho comparen al 1989, altres a les revoltes de 1848 (més encertat)... Dubto que els sistemes polítics nous siguin democràtics a curt plaç, però segurament seran millors que els existents i a llarg plaç qui sap.
1- Són moviments liderats per joves, educats i via xarxa social que aconsegueixen sumar a les seves demandes altres capes de la població. El paper de les xarxes socials és important, però encara més els mòbils, que ja els donem per descomptats.
2- Occident és merament un espectador... o quasi... ha estat enganxat a contrapeu. Això ha ajudat a les revoltes, ja que no s'ha pogut acusar als organitzador de rebre ajuda o de ser una conspiració occidental. Occident no sap què fer i té alguns recels... por a l'islamisme i al terrorisme.
3- La fragilitat de la salut d'una vella elit goveramental, en front d'una jove i preparada però sense oportunitats, població civil. El preu dels aliments disparat. Un sistema polític arbitrari i dictatorial... són elements en comú i que tenen un pes important.
4- La moderació en l'us de la violència dels dictadors. Això a mi m'ha sorprès i estranyat... m'esperava més Tiananmens... com sembla que està passant ara a Líbia.
5- Tothom està buscant nous candidats a on estendre les revolucions: Xina (acaba de fracassar, no està prou madura la situació allà), Rússia, Aràbia Saudita, Kazakhstan... però es fa difícil predir cap a on tirarà. Especialment interessant és el Show-Thrower Index del The Economist. I a l'Àfrica subsahariana? Pq no a Nigèria o a Guinea Equatorial?
6- Quin paper juga l'islam en tot això? Sens dubte els moviments islamistes no han sigut els instigadors de les revoltes, però son actors polítics clau, que hi tindran molt a dir en com acaben les coses. I Al-Qaeda? No diu res oi? Ells a la seva bola... cap a Pakistan i Afganistan a liar-la a tirus, l'important és Alà, no la gent.
6bis- A mi em sembla que la única força que ha unit als ciutadans és el nacionalisme. L'únic element clarament massiu identitari dels manifestants són les banderes nacionals. En aquest sentit, el poble s'apodera del símbol nacional principal, la bandera. Això encara queda més clar a Bahrain.
7- Trist, dividit i complicat paper el dels Palestins que un cop més només les veuen venir de lluny... Discret Israel. Les revolucions han aconseguit que durant un mes es parli molt menys del conflicte cosa que no ser si és bo o no... per a mi si,... pq n'estic més que fart. Però Israel no ha sabut reaccionar bé davant els fets, el seu recel demostra segons alguns els seus propis dèficits democràtics, per altres, la seva por a un món àrab democràtic (més legitimat davant d'occident i del món).
8- Què passa amb el Líban, Jordània i Síria? Com és que aquí no està passant el mateix? Vam tenir algunes minimanifestacions a Damasc i a Aman (Jordània) però no sembla res gaire important... En canvi al Líban hi ha hagut pollo, però el de sempre entre aquest país de majories impossibles.9- El contagi és interessant. El fet que els governants no puguin evitar el contagi, la informació, tot i les censures,etc... mostra la gran inter-connexió entre les poblacions d'aquests països (regionalització).
10- Pq el preu del petroli no s'ha disparat? Sí, ha incrementat, però no arriba ni a un 75% del màxim del 2008 i la major part d'aquest augment és degut a l'increment dels impostos... així, com és que el mercat especulatiu no ha fet pujar el preu del petroli? És per la crisis? I pq encara hi ha gent (especialment neocons americans i neomarxistes europeus) que continuen intentar explicar el què esta passant amb el factor petroli?
11- Encara no ha caigut cap monarca! Això segurament serà molt més difícil que en el cas de Mubarak. Les monarquies del golf s'ha conxorxat entre elles. Si cau Bahrain... poden caure moltes més!. O potser es poden salvar quedant en un paper testimonial... com als Estats europeus.
12- Canvi geopolític? Sí, clarament, però en quin sentit? El nou Egipte segur que serà una mica més dur amb Israel, i segurament més proper amb els Palestins (a qui no ha fet gaires favors, que diguem) però no té pq ser-ho amb els EUA. Si es democratitza (inshalla) segurament milloraran les relacions amb Europa i els EUA i empitjoraran amb altres països àrabs no democràtics.
13- Ergo, si altres països importants com Egipte cauen, arrossegaran a altres estats cap a la democràcia també, semblant a com va passar a Europa. Un Meditarrani democràtic seria molt més bonic encara.
14- Mentrestant des de Catalunya ens ho mirem com si això no anés amb nosaltres. Però a mi em fa enveja que aquesta gent hagi sigut capaç de fer una revolució des de baix (des del poble), abans de que morís el dictador, i no com aquí, que va caler esperar que el dictador es morís i que les elits pactessin una transició cap a sistema que encara preserva masses vestigis del passat i que ja ha mostrat el seu esgotament. Potser caldrà que els catalans també fem la nostra revolució tot inspirats en els veïns dels sud.
Wikio
El que està clar és que, en un primer pas, que un dicatador caigui ja és una bona notícia. La transició cap a la democràcia potser serà diferent depenent de l'estat i la capacitat d'organització i mobilització que tinguin les forces opositores.
Amb tot, realment, està succeint quelcom espectacular i que passarà a la història segur!
Leave your comment