Les campanyes contra la pirateria tenen ben poc suport popular (25% dels espanyols segons el baròmetres del CIS) i l'SGAE s'ha convertit en la societat més odiada a l'Estat espanyol. Perquè?
1- Mala direcció. El president Eduardo Bautista ha demostrat ser un pèssim comunicador i el seu sou astrònomic (23.000 al mes) no ajuda.
2- Mala gestió. Enormes desencerts en la persecució judicial i inspeccions cutres contra els més dèbils (perruqueries, botigues, bars, etc.) mentre construïa piscines i edificis de luxe. Males pràctiques com les filmacions, etc.. I tot i això recapta molt menys que les d'alemanya, frança o itàlia. La relació de l'SGAE amb el govern no és clara i transparent.
3- Mala política. No ha sabut adaptar-se a la digitalització i no ha sabut discriminar els usuaris de les seves polítiques estrella com el canon digital, el què ha provocat la criminalització de tots els usuaris digitals. Ha trobat en diverses administracions, com els ajuntaments, molt de rebuig i no ha sabut dialogar amb ells ni amb els altres grups opositors com els promotors ni els seus propis treballadors. Pifies com les de la lletra de l'himne espanyol. No ha sabut repartir de forma justa els seus beneficis, per exemple, que ajudin als músics més humils, ni visualitzar el servei que fa ni les inversions que realitza. De fet no ha aconseguit ni que gaires músics li donin suport obertament i sembla més el matón de les discogràfiques que una societat en favor de la cultura i els autors.
4- Per la gran cultura de pirateria que hi ha a l'estat espanyol, un dels tres estats del món amb un número de descarregues il·legals més elevat, que no entén que s'hagi de pagar per posar la ràdio o la televisió, que es consideren béns públics.
5- Perquè no ha entès encara la transformació de la cultura digital. SGAE té una imatge molt casposa i no ha sabut adaptar-se, a diferència de la també odiada Agència Tributària.
Però deixeu que faci algunes reflexions personals:
El debat actual crec que enfronta una visió tradicional de la cultura (en suport físic), on un publica, crea i després viu de rentes del què ha fet, amb una nova era de cultura digital, on tot va més ràpid, és fàcilment compartit i el suport físic ha perdut sentit. Aquest dilema digital no només afecta la música i pel·lícules i drets d'autor sinó que ha afectat a molts negocis tradicionals. Un cas paradigmàtic és la tradicional premsa escrita, que també va veure's amenaçada per la premsa gratuïta, pels blogs i per internet i s'han hagut d'adaptar. De ben segur que encara no han trobat la solució definitiva, però els diaris tradicionals en general s'estan sabent adaptar, aprofitant les noves oportunitats d'internet. En comptes de perseguir els blocs que linken les seves notícies, han passat a crear els seus propis blocs, han après a oferir nous serveis (arxiu històric, etc...), a potenciar la seva imatge de seriositat, jugant amb la publicitat online, etc... I sabeu pq crec que han hagut de fer això? Doncs pq no tenien un lobby com l'SGAE al darrera. Alguns diran que la qualitat de la premsa escrita ha baixat, jo diria que el què ha passat és que s'ha transformat i diversificart. Cada vegada llegim menys diaris i en canvi llegim més notícies, discriminem, picotegem allò que ens agrada i no consumim allò que no estem interessats. Ja no hem de comprar un únic paquet de notícies, sinó que triem les que més ens agraden de diferents paquets (mitjans).
A diferència dels diaris, les cases de música han vist com el negoci s'acabava, però no han sabut reaccionar. No han baixat els preus dels CDs de forma prou significativa i ràpida, no els han sabut donar un valor afegit suficient i no han donat prou suport a iniciatives legals digitals: desde Itunes a Spotify. A més a més, no han entès que, igual que amb les notícies, s'està passant a un consum de cançons i no de discs. I per culpa d'això la música està en crisis? Ben al contrari al nostra país! De fet, el què ha provocat això és una major igualtat d'oportunitats entre les bandes que crec ha sigut una de les claus per a què visquem aquest bon moment musical català. S'ha acabat això de treure un single i viure per sempre d'aquest (o almenys ja només molt pocs ho podran fer), cal fer concerts i gires, videoclips, etc... Us heu adonat que cada vegada hi ha més festivals musicals? Crec que actualment, per a un bon músic, és més fàcil triomfar que abans. Ara no necessites de discogràfiques draconianes, ara és més democràtic i directa, ho graves a casa, o penges a myspace, etc... però també implica que hauràs de currar més que abans i que no et faràs multimillonari tant fàcilment. Jo pago de gust els meu 10 euros mensuals a Spotify i acostumo a anar a concerts i només compro CDs de grups catalans (nacionalisme mal entès? és com ho sento). No és que no vulgui pagar, sinó que el què vull és pagar per un servei de qualitat adequat a la meva forma de consumir cultura!
Però com he dit és un tema complex i arribem al punt que trobo més espinós: els llibres digitals. Han sigut els últims de ser afectats però els ebooks començaran a fer-se notar ben ràpidament. El primer dia que vaig estrenar el meu ebook ja tenia 13000 llibres digitals (descarregant un sol fitxer pirata), més que els 2000 físics que tinc a casa i des de llavors només he comprat llibres d'autors catalans i per Sant Jordi. El problema dels llibres, a diferència dels diaris, és que aquests últims són nous cada dia (si bé són poc originals, ja que a tots trobem una mica el mateix) i a diferència de la música, la recitació o espectacle proper i directa no funciona bé. Però cal tenir en compte que els escriptors (a diferència de molts músics) s'ho han hagut de currar sempre més per a fer-se milionaris.
Així doncs, de què viuran els escriptors? Hi ha diferents opcions que molts ja apliquen: ser escriptors i periodistes, tertulians, guionistes, bloggers, etc... sí, hauran d'escriure més sovint i els costarà més tenir temps per fer grans novel·les de 700 pàgines. Els nous novel·listes seran com Larsson (periodista i escriptor en secret), Màrius Serra o Monzó que faran més peces curtes i menys de llargues. Però recordem que això també ho vam viure a la música. Algú s'ha preguntat mai perquè ja ningú (o quasi ningú) fa òperes noves? Perquè implica massa temps i diners!
Així doncs, lluny de veure la cultura digital com una tragèdia cultural crec que s'ha de veure com un canvi de format i de la indústria cultural. Això no és nou, de fet ha passat sempre, des de l'impremta, el vinil de 45, el CD, ebook, lavanguardia.es i el què vindrà. I no em sembla necessàriament dolent, més aviat tot el contrari, més democràtic.
Leave your comment